El meu dia a dia: genialitat i malestar alhora

El meu dia a dia ha estat sempre molt complex, fins al punt que si em sobrecarrego massa, només puc recobrar energia aïllant-me i desconnectant de l’entorn. Tot i que actualment, estic en una etapa vital de més autoconeixement i transformació que em permet no col·lapsar-me tan sovint.

Lidiar amb tantes alteracions juntes tota l’estona és esgotador, és viure en mode supervivència, és estar alerta de:

• La interacció social: malentesos, ingenuïtat, bloqueigs.
• El processament de la informació: reaccions lentes, dificultat per ordenar el discurs, per accedir al vocabulari, rigidesa mental.
• La integració de l’estimulació sensorial: molèsties tàctils i d’altres sentits, dificultat en la regulació de la temperatura.
• Les funcions executives: memòria de treball, control de la impulsivitat.
• Altres factors no visibles pels altres i no reconeguts en general, com ara: alteracions de la son, de l’alimentació, de la psicomotricitat, somatització, TOC, TDAH i un llarg etcètera.

Quan sento que no tinc prou energia per fer el que els altres fan sense esforç, com assistir a una reunió familiar o quedar amb les amistats per fer qualsevol activitat d'oci, em sento molt vulnerable, especialment quan no s’entén tot el que em passa perquè no és visible. La majoria de vegades només aconsegueixo preservar l’energia justa per treballar, deixant pendents tota mena d’assumptes i tasques quotidianes. Si intento fer-ho tot, els col·lapses són tan grans que em deixen sense forces, ni físiques ni mentals, durant hores o dies.

El que m’està ajudant és enfocar-me en les meves habilitats, capacitats, potencialitats i projectes presents i futurs, a més d’aprendre a dosificar-me i aplicar totes les adaptacions necessàries.

Si intento fer-ho tot, els col·lapses són tan grans que em deixen sense forces, ni físiques ni mentals, durant hores o dies.

Gràcies als i a les terapeutes que han vist en mi una bona aptitud per comunicar i conscienciar, estic desenvolupant algunes de les meves passions: fer xerrades, fer formació i escriure. Ara, capaç ja d’empoderar-me, estic desenvolupant la meva faceta de coach. M’està costant respectar el meu propi ritme, pel fet de voler ser com els altres. Però aquest fet, lluny d’impedir-me seguir, m’ha convertit en una experta a trobar dreceres, com treballar i col·laborar en organitzacions inclusives en les quals se’m tracta amb naturalitat i em fan sentir com una més, tot i les meves dificultats.

Estratègies par afrontar nous reptes

Al llarg de la meva vida he perdut salut i moltes oportunitats que tothom hauria de poder viure amb garanties d’èxit. Ara tinc més experiència, més esperança, més recursos i estratègies per afrontar els nous reptes. A més, l’esforç i la satisfacció de poder fer activitats que m’aporten, renoven la meva energia i em permeten continuar fent altres propòsits i somnis. La gran força de voluntat i determinació que tinc m’ajuden a avançar tot i els inconvenients. La meva valentia, gràcies a un gran instint de supervivència i a una diversitat funcional extraordinària, m’han permès adaptar-me a circumstàncies molt desfavorables, tot i el desgast patit.

Una gran intel·ligència, perseverança, constància, disciplina i el fet de ser molt autodidacta també compten. I el que més m’ha ajudat a seguir, amb l’esperança que hi haurà futurs canvis socials favorables a un suport i un reconeixement de l’autisme i de la neurodiversitat més grans, és la meva gran intuïció. Mai em falla, em dona pau interior i benestar, que em condueixen a grans canvis sense sobreesforços, compensant les carències.

Al llarg de la meva vida he perdut salut i moltes oportunitats que tothom hauria de poder viure amb garanties d’èxit. Ara tinc més experiència, més esperança, més recursos i estratègies per afrontar els nous reptes.

D’altra banda, les habilitats que he après m’han permès fer uns contactes socials més estables i duradors, alhora que amb els anys he après a relacionar-me més bé i a mantenir les relacions més a llarg termini. Per tant, s’han multiplicat les oportunitats d’èxit, de reconeixement en tot allò que faig i d’arribar més lluny que abans en els objectius i propòsits que em plantejo.

Vull emprendre i comprometre'm plenament amb els nous reptes, tot i no tenir prou suport i reconeixement en l'àmbit social i de les administracions. Fins i tot m’he plantejat marxar a l’estranger, a algun país on hi hagi més suports sociolaborals, com ara Suècia, on viu la meva darrera parella.

De moment, realitzo objectius a curt termini que em duguin als objectius a llarg termini. El que em funciona és no forçar, cosa que desafortunadament he fet gran part de la meva vida, per la necessitat i autoexigència de voler encaixar tant sí com no. Ara tinc més confiança i seguretat en mi mateixa i duc a terme cada dia diverses iniciatives pròpies que contraresten el malestar que pateixo habitualment, perpetuat en part més per l’estigma i els tabús socials que per altres factors.

Els canvis i les millores en les persones amb TEA són possibles

Entre aquestes iniciatives, hi ha la de reprendre un dels meus punts forts: estudiar idiomes per activar la memòria episòdica i per poder, algun dia, fer conferències per tot el món. Fa poc he recuperat records de la meva biografia. Altres iniciatives han estat: trobar una companya de vida, la meva gata, i tornar a fer voluntariat, però a la meva manera. Aquestes activitats m’han salvat de tenir una depressió per haver arribat al límit de la desesperació i de la impotència. I m’han ajudat a ressorgir amb més força i amb més convicció en què els canvis individuals em poden fer avançar i en què hi haurà canvis col·lectius si es donen les mateixes oportunitats per a tothom per igual.

El que em funciona és no forçar, cosa que desafortunadament he fet gran part de la meva vida, per la necessitat i l'autoexigència de voler encaixar tant sí com no.

També m’ajuda a estar bé: veure sitcoms d’humor antigues, programes d’investigació criminal, que és una de les meves grans passions (soc molt analítica, lògica i deductiva), vídeos motivacionals i escoltar música. I he tornat a dibuixar (vaig perdre la inspiració el 2009).

Encara puc fer moltes coses, però el temps perdut no tornarà i vull evitar que això l’hi passi a altres persones, fent difusió, visibilització i conscienciació, transmetent aquest entusiasme amb la idea que els canvis i les millores són possibles. Per exemple, només canviant la paraula trastorn i discapacitat per altres més adients i positives, canviaria la percepció que tenim d’elles.

Ara veig la vida des d’una nova perspectiva que no havia sentit mai, plena d’esperança, de resiliència, d’il·lusió i de confiança. Ja no hi ha res que sigui un impediment per fer tot el que sé i per arribar on puguin dins les meves possibilitats, encara que trigui més que la majoria de persones a aprendre i a posar-ho en pràctica.