Tenir un germà amb TEA

El Pedro és un noi de setze anys a qui li agrada molt passejar pel carrer, sortir a comprar llaminadures, anar a la platja i, sobretot, estar amb les seves germanes, la Carlota i la Gabriela. Canten cançons, miren la tele junts, se l’enduen amb les amigues a passar l’estona, riuen i es diverteixen, «un rol que correspon normalment als germans i no als pares», ens comenta la Carlota. Tant ella com la seva germana donen suport als seus pares en la cura del Pedro, conscients que «de vegades necessiten descansar o estan enfeinats, i ens necessiten». Però sobretot, el paper que fan és el de germanes d'un adolescent.

Tenir un germà amb trastorn de l’espectre de l’autisme pot suposar adaptar algunes dinàmiques familiars. «Hem d’estar més pendents d’ell i no el podem deixar totalment sol», ens explica la Carlota. Ella i la resta de la família intenten donar al Pedro cada vegada més eines i recursos perquè pugui desenvolupar-se, però és ell qui a poc a poc va assumint i reclamant més autonomia. Ara ja va tot sol a l’escola, s’ha après el camí per anar a visitar l’àvia i la setmana passada, fins i tot, va agafar l’autobús per anar a la piscina. També li agrada mostrar que pot participar en les tasques de la casa, i per això de tant en tant buida el renta-plats i surt a llençar les escombraries. Petits gestos que suposen grans avenços per a tothom. 

Tot i així, la Carlota pensa amb realisme en el futur: «Penso, sobretot, en què passarà quan els meus pares no hi siguin –ens confessa–, perquè necessita moltes ajudes i no sé com ens en podrem fer càrrec nosaltres dues. Penso en com ho podrem gestionar perquè se senti acompanyat per nosaltres, però sense que això interfereixi en les nostres vides professionals o personals». 

Per a la Carlota, tenir un germà com el Pedro li ha suposat «un aprenentatge que els altres no tenen», que li permet «tractar amb més facilitat amb les persones amb discapacitat, tenir un plus de paciència i potser també tenir la ment més oberta». Ella creu que hi ha persones que quan miren la seva família des de fora pensen «pobres, quin problema més gran», però no, per a ella mai ha estat un problema tenir un germà amb TEA, sinó el contrari: «És un noi genial, molt afectuós, que ens estima molt a tots i amb qui ens sentim realment feliços».