Pregunta a l'expert

És important conèixer amb detall quins són els factors que disparen la idea d’autolesionar-se i quines són les conseqüències d’aquesta conducta per a cada persona. La majoria dels joves expliquen que s’autolesionen per «alleujar» una emoció, pensament o sensació desagradable. Malgrat que pugui costar d’entendre, l’autolesió pot provocar aquest alleujament a curt termini i, per això, és més probable que es repeteixi en un futur.

En aquest cas hauríem de veure si la persona amb autisme no entén el missatge a causa de la seva complexitat o perquè està distreta. És a dir, cal saber si és un problema de comprensió del missatge o de comunicació. En aquests casos s’han de buscar fórmules que ajudin a la persona amb TEA a entendre el missatge: situar-nos a prop, fer servir un llenguatge senzill, utilitzar suports visuals, intentar anticipar el que passarà, evitar canvis de rutina. Totes aquestes estratègies facilitaran la comprensió del missatge que intentem donar.

El suïcidi i l’autolesió són fenòmens diferents. L’autolesió és un fenomen, que, per definició, implica l’absència d’una intencionalitat suïcida. No obstant això, les persones que s’autolesionen són més vulnerables a experimentar idees de suïcidi si aquesta conducta és persistent.

No existeix un perfil professional més adequat, es recomana que la intervenció en persones amb TEA sigui realitzada per un equip multidisciplinar (neuropediatria, psiquiatria, psicologia, infermeria, educació social, teràpia ocupacional, treball social...) en funció de les característiques clíniques i la gravetat del cas. No hi ha un tractament únic, sinó que s’ha de dur a terme un pla terapèutic individualitzat per a cada persona.

Per accedir a l’atenció d’un o una psicòloga clínica de la sanitat pública, primer cal consultar el pediatre o el metge de capçalera, que és qui farà la derivació als serveis de salut mental especialitzada (centres de salut mental infantojuvenil). Algunes vegades, segons el territori, hi ha la possibilitat de rebre l’atenció per part d’un psicòleg clínic al mateix centre d’atenció primària. A Catalunya, és a través del Programa de Suport a la Primària (PSP), format per professionals especialitzats en salut mental que assessoren i col·laboren amb els pediatres en la prevenció secundària.

Una de les dificultats d’algunes persones amb TEA són la interacció i comunicació socials. Sovint, no s’adonen que estan tenint un comportament inadequat o no perceben l’impacte que té la seva conducta en els altres. Els costa posar-se al lloc de l’altra persona i adonar-se de si incomoden la persona o si estan molestant.

Deixar d’autolesionar-se és possible. Quan la conducta és recurrent, és recomanable consultar un expert. La majoria de les persones que duen a terme un tractament específic per a l’autolesió deixen d’autolesionar-se i milloren el seu benestar emocional.

El tema educatiu és complex, s’ha de tenir en compte també que cada infant té un perfil diferent i unes necessitats específiques. Cal tenir en compte que aquests infants fan un esforç extra per aprendre al seu ritme i en certes ocasions no es té suficientment en compte a l’aula les necessitats educatives i diversitats de cada nen, amb TEA o sense.

Els processos terapèutics solen voler un temps (com a mínim uns mesos) i les recaigudes no són gens estranyes. És important que, conjuntament amb el professional, i amb la persona afectada, els pares col·laborin en la identificació i, en la mesura del possible, la modificació d’aquells factors o variables que influeixen en aquestes recaigudes, i això forma part del mateix procés de teràpia.

És bastant freqüent que les persones amb TEA presentin altres dificultats i de vegades altres trastorns – ho anomenem comorbiditat – com el TDAH, amb la qual cosa tenim persones amb dificultats atencionals, d’hiperactivitat, i el maneig ja és més complex.