Pregunta a l'expert

Hi ha consideracions específiques que no es recullen avui dia en els manuals diagnòstics. La simptomatologia és la mateixa, però normalment és fàcil que s'emmascari amb altres símptomes o característiques. Hi ha un llibre preciós d'Isabel Paula que es diu El trauma complejo en el autismo: la urgencia de una intervención sensible (Ed. Alianza), que recomano moltíssim.

Hi ha diversos factors que poden ser desencadenants d’ansietat en les persones amb TEA:

• Dificultats en la comunicació
• Dificultats en la comprensió i gestió de les relacions socials
• Anomalies en el processament sensorial
• Rigidesa

Una ansietat que, també les persones amb síndrome d’Asperger poden experimentar en una situació de comunicació i relació.

No, una autolesió és un dany corporal autoinfligit, sobre la superfície corporal. Solen ser talls, cremades, rascades que provoquen lesions, arrencar-se crostes o no deixar que cicatritzin les ferides, cremades, cops, etc. En el cas que s’exposa, és cert que es tracta d’una conducta que pot ser nociva per a la salut, i que es duu a terme amb l’objectiu d’evitar una situació temuda o que provoca ansietat (i en això s’assemblaria a les autolesions no suïcides) però no es considera autolesió segons les conceptualitzacions actuals.

No és bo obligar, sinó que se li ha de mostrar els beneficis de la comunicació. Sempre s’ha de respectar la situació de la persona, valorar el cost d’aquestes situacions, no sobrecarregar aquestes persones amb la comunicació si per a ells són situacions complexes.

S’hauria d’intentar garantir situacions en les quals hi haurà èxit en aquesta comunicació. Treballar en un entorn agradable, que se senti a gust i, a partir d’aquí, provar les comunicacions i veure què funciona millor.

En aquests casos és lògic que les noies considerin que és normal, ja que una cosa que fan moltes persones se sol considerar normal. No obstant això, i malgrat que existeixi un grup, i que hi hagi hagut un efecte contagi clar, els casos s’han de tractar de manera individual.

Els motius pels quals una adolescent s’autolesiona poden ser diversos i poden canviar al llarg del temps. Els experts divideixen aquestes «motivacions» en interpersonals i intrapersonals. Les primeres tenen a veure amb la relació amb els altres (evitar un esdeveniment social indesitjat, demanar ajuda a un familiar que es percebi com a desconeixedor d’aquest malestar, etc.). Les segones tenen a veure amb la gestió de les mateixes emocions o estats mentals (disminuir l’ansietat, sentir-se viva, calmar o contrarestar sentiments de culpa, etc.).

Normalment, les autolesions es fan als braços. Aquesta és la topografia corporal més habitual dels talls (als avantbraços). No obstant això, també són freqüents a les cames i a l’abdomen. Es poden detectar a través d’algunes conductes estranyes com dur màniga llarga o cobrir excessivament el cos a l’estiu, no voler anar a la piscina, al gimnàs, no canviar-se als vestuaris, etc. A més a més, és freqüent que s’observin taques de sang a la roba, en tovalloles o llençols.

L’aïllament mai és bo. Cal buscar els interessos (tot i que normalment són reduïts) per aconseguir que tinguin la motivació necessària per sortir. S’han de trobar aquelles coses que els agraden i que no troben a casa, pot ser passejar per la natura, anar a la piscina, etc.

Pel que fa a la feina, si troba una feina que s’ajusti a les seves necessitats s’haurà de buscar algun recurs ocupacional com pot ser un centre de dia, un servei de teràpia ocupacions o un centre especial de treball on el context i el suport ajudin la persona amb autisme.

És habitual que les adolescents que s’autolesionen, en un primer moment, no vulguin parlar del tema. En aquests casos convé tenir paciència i aproximar-se de manera indirecta, flexible, cautelosa.  Si després d’això, l’adolescent no vol parlar, es pot demanar ajuda a algun familiar proper, amb qui la noia tingui confiança, per exemple, una tieta, una cosina gran, etc. Si el problema s’està agreujant i segueix sense voler parlar, llavors és necessari sol·licitar ajuda a un professional.

Durant molt de temps, a les classificacions diagnòstiques, l’autolesió només apareixia com un símptoma del trastorn límit de la personalitat (TLP). En el context clínic, la realitat és que l’autolesió és un fenomen transdiagnòstic molt freqüent, que està present en diferents problemes de salut mental (per exemple, trastorns de la conducta alimentària, trastorns depressius).