Pregunta a l'expert

Hi ha consideracions específiques que no es recullen avui dia en els manuals diagnòstics. La simptomatologia és la mateixa, però normalment és fàcil que s'emmascari amb altres símptomes o característiques. Hi ha un llibre preciós d'Isabel Paula que es diu El trauma complejo en el autismo: la urgencia de una intervención sensible (Ed. Alianza), que recomano moltíssim.

Descobrir que la teva filla o fill s’autolesiona pot ser quelcom molt difícil de digerir i d’entendre. A l’hora de parlar-ne, és recomanable que puguis explicar-li com et fa sentir això, que ho facis de la manera més tranquil·la possible (intenta no discutir o culpabilitzar) i que intentis saber com se sent el teu fill o filla amb l’autolesió (com se sent abans i després de fer-ho). Darrere de l’autolesió pot haver-hi cert malestar o també dificultats emocionals, per la qual cosa és important que li facis saber que no està sol.

Hi ha dos patrons de relació en infants i persones amb TEA: un perfil més inhibit, que li costa iniciar la interacció social i que es queden més aïllats, amb els seus interessos, i un altre perfil que busca el contacte i relacionar-se amb els altres, però que moltes vegades no fa servir les estratègies adequades i també acaba presentant dificultats en les relacions socials.

Les xarxes socials poden ser un instrument per a la propagació del fenomen de l’autolesió. Sabem que hi ha pàgines i vídeos a les xarxes socials que parlen de l’autolesió. Això fa que sigui molt probable que la majoria dels joves sàpiguen què és. No obstant això, les xarxes socials també són una oportunitat per poder ajudar aquells joves que s’autolesionen o que estan en risc de fer-ho. Existeixen algunes pàgines web amb informació contrastada sobre l’autolesió, com answers.cat. Conèixer-les podria ser de gran ajuda.

És cert que existeixen pocs recursos, sobretot per a adults. I els que hi ha estan vinculats a la discapacitat. Aquests funcionen quan hi ha un cas de TEA amb discapacitat, com és el cas a Catalunya del Servei Especialitzat en Salut Mental i Discapacitat Intel·lectual (SESMDI), que són similars als Centres d’Atenció de Salut Mental Infanto-juvenil (CSMIJ) amb seguiment ambulatori. És veritat que són recursos limitats.

Si una amiga t’explica que s’està autolesionant, això suposa una mostra de confiança, per la qual cosa l’hauries de fer servir per convèncer-la que sigui ella mateixa qui ho expliqui als seus pares o a alguna persona adulta que la pugui ajudar. Algunes vegades és més fàcil començar explicant-ho a una orientadora escolar, al tutor o tutora, al psicopedagog, etc., i posteriorment, aquest professional la pot ajudar a explicar-ho als pares, que sempre haurien d’acabar estant informats, tot i que no sempre són els primers a saber-ho.

Hi ha diversa bibliografia interessant per a les famílies. Alguns dels títols més recomanats són:

La influència del grup a aquesta edat és molt elevada. Per a una adolescent, ser acceptada socialment pot ser una de les seves principals necessitats. Això passa tant en adolescents excessivament dependents, com en adolescents no dependents. Per això, moltes vegades s’observen conductes d’imitació.

L’important és reforçar qualsevol estratègia utilitzada per iniciar la comunicació, sempre que sigui una estratègia adaptativa.

Sabem que existeixen diferents tipus d’autolesió. Algunes són més severes que altres. Alguns estudis indiquen que les noies s’autolesionen més freqüentment (sobretot en el context clínic), ho fan utilitzant mètodes més diversos i és més probable que facin servir els talls com a mètode d’autolesió. Els nois s’autolesionen amb menys freqüència i fan servir uns altres mètodes. Per tant, sí que existeixen algunes diferències entre nois i noies.