«Es necessiten almenys 20 anys per reparar la ferida comunitària dels abusos sexuals infantils»

«Hi ha molts tipus d'abusos sexuals. Bàsicament, un abús sexual infantil es pot donar en tres espais:

• A l'espai intrafamiliar, que és un espai de convivència.

• En un espai de confiança, que és on deixes els teus fills perquè confies que seran ben tractats.

• L'espai públic, que és el carrer, el transport públic, etc.

Els casos que succeeixen en els espais de convivència afecten persones concretes, que són les afectades i són molt importants, però no generen una crisi social tret que la figura abusadora sigui una persona molt rellevant. Per exemple, que sigui un professor denunciat per la seva família i que pugui afectar, de forma concreta, el centre on estava fent classes.

Quan es generen crisis socials són els casos que passen en els entorns de confiança, com entitats educatives, de lleure o culturals. En aquests entorns ens trobem amb els "abusadors professionals", és a dir, aquells que aprofiten la seva professió per estar en contacte amb infants. 

Aquests casos tenen un impacte devastador perquè tenim les víctimes directes, que són les que han revelat les situacions d'abús, però, d'altra banda, aflora una sospita enorme que hi pot haver més víctimes que no ho han explicat. . 

Això genera un malestar immens entre les famílies que formen part d'aquesta comunitat i que estan preocupades per si el seu fill o filla pot ser una d'aquestes víctimes que no ho ha explicat. Alhora, ens trobem altres persones que han conviscut amb la persona abusadora, a la qual els pot unir una amistat o una relació laboral i que han d'enfrontar la incredulitat i el sentiment de culpa de pensar que no s'han adonat de res. És a dir, tenim diferents membres de la comunitat ferits per un fet molt concret com és l'abús sexual infantil. Quan els abusos s'esdevenen entre persones menors d'edat, que ja és 1 de cada 3 casos, tenim, com a mínim, dues famílies enfrontades que poden tenir posicions molt antagòniques, fins i tot arribar a expressar que estem exagerant i que són coses de nens. És clar, quan es donen casos en zones urbanes grans, pot quedar diluït, però quan succeeix en ciutats mitjanes o petites, o entorns més rurals on tothom es coneix, això és una bomba devastadora que pot canviar per complet la vida del municipi.

També ens trobem amb crisis socials en casos en què l'abús s'ha produït en entorns públics. Això succeeix de vegades per les pròpies característiques del cas. És el que va succeir, per exemple, en el cas de "la manada" de Badalona, que implicava un abús grupal de menors en un centre comercial.

També es generen crisis amb els casos prescrits, moltes vegades relacionats amb congregacions religioses que continuen sent agents educatius. Són casos en què apareixen sentiments molt potents relacionats amb l'encobriment, la mentida... I també cal gestionar els sentiments dels professors que formen part d'aquesta comunitat quan apareixen els casos i que han d'estar emocionalment forts per poder seguir amb la seva tasca educativa i protegir el seu alumnat. Encara que es tracti de casos antics, aquests professors es poden sentir assenyalats, encara que no hagin fet res. És complicat de gestionar».

«Jo tinc la sensació que Europa no ha sabut fer feina comunitària. Tenim ciutats hiperindividualistes en les quals no s'ha cuidat o treballat suficientment la part comunitària. I és per això que no sabem com gestionar la comunitat quan hi ha una crisi perquè no tenim consciència de comunitat. Si fins i tot ens costa comprometre'ns amb la nostra comunitat de veïns, que és un entorn molt proper! Les comunitats, a més, poden ser molt complexes. Imagineu una escola que té un alumnat amb gran dispersió territorial... pot ser molt complicat.

Malgrat aquesta complexitat, per la meva experiència professional, tenim clar que hi ha moments en què has de tenir aquesta mirada comunitària. Cal entendre que hi ha víctimes secundàries, que no han estat danyades directament perquè potser no hi ha un abús sobre el teu familiar, però que això no impedeix que apareguin els sentiments de culpabilitat, traïció, vergonya, desconfiança. De cop i volta hi ha una desconfiança total en un espai que tu consideraves segur i això et desmunta la vida. Les persones necessitem confiar que tot anirà bé per anar tranquil·les per la vida.

No sabria dir-te si aquesta consciència de comunitat ha canviat al llarg de les dècades. El que sí que sé és que porto anys picant pedra i ara, el 2024, és quan ens comencen a escoltar sobre aquest tema».

«La primera contenció comunitària important la vaig fer fa deu anys i recordo que hi vaig anar sense referències perquè no n'hi havia. No hi havia res que ens guiés sobre com fer-ho, així que em vaig basar en la meva experiència sobre gestió de grups. I vaig començar malament aquesta sessió. Vaig començar dient una frase que mai més he tornat a dir. El que va succeir és que vaig pensar que em trobaria una comunitat volent linxar la persona abusadora, però em vaig trobar una comunitat que apreciava aquesta persona. És clar, la situació era molt diferent del que jo vaig pressuposar.

Deu anys després, personalment, no conec cap altra organització que faci el que fem a la Fundació Vicki Bernadet, i tampoc som tants el que ho fem. Vist des de fora, quan expliquem el que fem, pot semblar una intervenció simple, però no ho és en absolut. 

És la meva experiència de més de vint anys la que em guia en l'escolta activa de les persones que formen aquesta comunitat, a donar les pautes psicoeducatives a aquestes respostes que rebo, contenir i validar les emocions que sorgeixen. 

Els explico per què els valido aquestes emocions i els ajudo a entendre per què succeeixen aquestes coses, per què se senten així. Els comparteixo també tot el que se sobre les figures abusadores i per què no ho han detectat. Això no és gens fàcil de fer quan estàs davant de 50 persones angoixades.

En aquest sentit, nosaltres tenim un aprenentatge fet des de l'honestedat i des de la comprensió de la problemàtica de l'abús sexual infantil d'una manera molt àmplia. Tenim la sort que des de la fundació fem molt més que una intervenció psicoterapèutica. És a dir, hem treballat diferents protocols i entenem bé les inquietuds de les entitats; som molt presents a les escoles, fent prevenció, i coneixem bé com 'respiren' els docents i els alumnes. Tot això ens dona certa tranquil·litat en el moment d'abordar situacions que poden ser molt complexes i desagradables».

«És indispensable treballar en la prevenció comunitària perquè és responsabilitat de tots protegir els infants. Qualsevol entitat que proposa una activitat en la qual convida les famílies que portin els seus fills i filles, assumeixen dues funcions clau que són la cura i la protecció. Per tant, s' han d'autoexigir que tot el seu treball estigui basat en el bon tracte. Això significa que tota l'entitat treballa de la mateixa manera per assegurar aquest bon tracte i que cada persona de l'entitat té l'obligació de cridar l'atenció a un altre company o companya si detecta que s'està apartant de les línies d'aquest bon tracte acordades. I si no li fan cas, ha de poder parlar amb la direcció d'aquesta entitat per alertar d'aquestes conductes. És responsabilitat de tots, però això significa que abans hem hagut de parlar de moltes coses dins de l'entitat en relació al bon tracte i el dret dels infants».

«Contenció, metafòricament parlant, és convertir-te en un abocador on t'envien totes les deposicions, les guardes i les reutilitzes per convertir-la en adob perquè creixin flors. Quan estàs fent contenció, la gent et llança tot a la cara perquè tu els hi preguntes directament. I mentre això succeeix, mires als ulls d'aquesta persona de forma empàtica, entenent perquè diu una cosa i no una altra. Per això és tan difícil».

«És molt curiós, però, per a mi, és molt més fàcil contenir el patiment, perquè ho entenc, que contenir incomprensió. Enguany he hagut d'enfrontar-me a una situació en què hi havia una denúncia contra un professor i tota la resta del professorat van decidir que el nen mentia. Vaig anar allà per saber com estaven i em vaig trobar amb persones molt enfadades pel fet que qualsevol alumne els podia acusar de qualsevol cosa i els acomiadarien. Aquesta ha estat una sessió de les més difícils que he fet mai perquè hi ha coses que no les entenc. M'era molt difícil posar-me en la seva situació perquè davant meu no tenia educadors, sinó treballadors que tenien por a perdre la feina. És lícit, per suposat, però a mi em costa molt comprendre persones que no empatitzen amb un nen o nena que ha verbalitzat una situació d'abús. En vaig sortir molt tocada, i si m'arriba a passar això fa 20 anys potser no m'hagués dedicat a aquest tema. El que vull dir és que contenir el patiment sincer no em costa, se com fer-ho i si puc proporcionar pau a unes quantes persones, ja em sento compensada».

«Quan fem una intervenció, el primer que fem és explicar a les persones que formen part de la comunitat afectada com es produeix un abús perquè entenguin que la persona abusadora és altament controladora i manipuladora. És important que entenguin que la persona abusadora manipula el nen o la nena, però també tot l'entorn. Apareix sempre el sentiment de culpabilitat per no haver-se adonat, però, al final, l'entorn també és una víctima d'aquesta manipulació. 

Els "abusadors professionals" són persones que funcionen sempre de la mateixa manera: són uns treballadors excel·lents. Fan tan bé la seva feina que, a poc a poc, van traspassant límits i l'entorn ho permet per la confiança absoluta que tenen, fins al punt que aconsegueixen no ser supervisats i van creant els seus propis espais sense supervisió. 

És clar, els companys i companyes no saben el que està succeint en aquests espais. És molt curiós perquè quan expliquem tot aquest funcionament a les sessions, vas veient com els va canviant la cara perquè li estàs posant paraules a una cosa que ells no sabien com posar-li paraules. Les paraules tenen el poder de crear un sistema cognitiu, una manera d'entendre la vida. Quan els ajudem a posar paraules a una cosa que no poden comprendre, a poc a poc i amb molt dolor, aquestes persones van fent el seu dol. En moltes ocasions hi ha un dolor immens perquè hi ha molta estima, molta relació amb la persona abusadora i això requereix un temps de dol que hem de respectar. Aquesta part psicoeducativa és bàsica i molt important.

Després, hi ha l'escolta. Escoltem molt tot els que ens diuen, validem els seus sentiments de dol, de dificultat a entendre, d'estima per la persona abusadora... ».

«Les peticions ens poden arribar de diverses maneres, però l'habitual és que ens ho demani la mateixa entitat afectada. Normalment ens contacten després que les administracions públiques els diguin que no els poden donar aquest servei, perquè no hi ha tanta gent que pugui posar-se davant d'un grup impactat per una situació d'abusos sexuals infantils, amb tot el que comporta. És una cosa que no s'ensenya. Nosaltres podem fer-ho perquè portem anys fent-ho, pel nostre coneixement sobre com succeeixen els abusos».

«Això és difícil de dir. El primer cas que vam atendre i a petició de la mateixa escola, va tenir un recorregut de tres anys perquè era un entorn rural, en el qual les famílies van acabar marxant del poble. Recordo que la primera intervenció la vaig fer amb les famílies, en una sessió amb 70 persones; vam treballar amb el claustre, amb l'alumnat, vam fer tallers formatius, un acompanyament per encarar el curs següent i, un temps després, vam veure que encara hi havia molts rumors perquè no s'havia acabat de donar un bon relat sobre el succeït. Així que seguim treballant amb l'escola i les famílies per acabar de trobar una solució per tancar el tema. 

En altres situacions ens trobem que hi ha una sortida en premsa amb un cas concret i es fa una intervenció amb famílies i així es queda. Hi ha molts factors que influeixen, depèn del punt d'inici, de en quines circumstàncies comencem a treballar i com gestionem, a partir d'aquí, la intervenció. Cada cas ens porta a llocs diferents. 

No hi ha una metodologia clara, però per a mi hi ha tres punts fonamentals: la psicoeducació, l'escolta activa i empàtica, i la validació dels sentiments. A això afegiria, ser honesta, no mentir mai, dir el que se i el que no, i mai posar-me de part de ningú. 

Mai vaig amb certeses absolutes, i procuro ser molt directa amb les paraules que utilitzo. Cal posar nom a les coses i avisar que del que parlarem serà dolorós. Sabem, a més, que segur que en aquesta sala hi haurà algú que haurà patit abusos i que tot això li haurà remogut moltes coses i que hem de saber gestionar també».

«Calen 20 anys perquè una entitat educativa, esportiva, de lleure o de cultura es refaci realment d'una situació d'abús sexual infantil. En el cas escolar, per exemple, necessites que els que estan a P3 acabin l’escola i, en cas de germans petits també. Això són 20 anys aproximadament. Durant aquest temps, pots reparar si fas bé les coses. És a dir, hi ha entitats que ho han fet bé i fins i tot n’han sortit reforçades de la situació. Al final, en un abús sexual infantil, la variable mediadora més important, tant a nivell individual de la víctima principal com a nivell de les víctimes secundàries, és la resposta social que reps. 

Per a la persona que ha rebut l'abús la resposta social que necessita és la credibilitat i l'ajut. A nivell comunitari, la resposta que es necessita és que l'entitat on ha succeït l'abús es faci responsable i posin els mecanismes necessaris perquè no torni a succeir. La comunitat és força comprensiva quan entén que es tracta d'una persona que ha abusat aprofitant-se de la seva posició professional, però per això cal que l'entitat sigui molt transparent des de l'inici, assumeixi la responsabilitat i es posi a disposició. És molt important no encobrir res i tenir un relat cert en què s'explica tot el que es pugui explicar, i que tota la comunitat relacionada amb el cas no es mogui d'aquest relat. Aquesta és l'única reparació que conec, però requereix el pas del temps».