A propòsit de la síndrome d’Asperger, un breu relat

Una breu història per entendre la realitat d’aquest trastorn de l’espectre autista
Carlos Peña-Salazar
Dr. Carlos Manuel Peña Salazar
Psiquiatre adjunt en unitat d'hospitalització en salut mental i discapacitat intel·lectual (UHEDI). Neuròleg adjunt responsable d'interconsultes en àrea de salut mental.
Parc Sanitari Sant Joan de Déu
Asperger

En Marçal és un home de 35 anys que treballa de bibliotecari en un poblet de la costa, al nord de Palamós. Viu tot sol en una casa als afores. Individualista, solitari, introvertit i exquisidament educat amb els veïns, però distant.

Les tasques de selecció i l’ordre que comporta la seva feina a la biblioteca li produeixen un plaer immens. No consta que tingui parella… «A en Marçal no li han interessat mai les dones ni els homes… que se sàpiga… prefereix els llibres», asseguren les persones que el coneixen de tota la vida. I és que els llibres, a diferència de les persones, són constants, ordenats, estructurats, no et sorprenen un cop que els has llegit i ell… té tots i cadascun dels llibres dins del cap!

Ara bé, l’existència d’en Marçal no ha passat mai inadvertida. Si donem un cop d’ull al seu passat, a l’escola jugava tot sol al pati amb les seves maquetes de trens, no li feia falta la proximitat dels seus companys. N’hi havia que es reien d’ell per la seva manera de parlar; «semblava un adult i no un infant», recorda la mestra.

Ningú no entenia el rigorós ordre del seu pupitre, que només tenia sentit per a ell, però si li alteraven aquell ordre, el seu grau d’excitació era tan gran que havia de sortir de l’aula fins que es calmava… En definitiva, li va costar molt adaptar-se.

La seva vida familiar tampoc no va ser gaire senzilla, tot i que la seva mare, inconscientment, va assumir del tot les rutines d’ell com a pròpies, sobretot les relacionades amb la roba i el menjar. I és que, si no coincidien amb la planificació d’en Marçal per a la setmana, es posava tan nerviós i ansiós que podia arribar a trencar les finestres i altres objectes de la casa. Es desbocava totalment… davant d’una mare espantada i incapaç de controlar la situació.

No va trigar a ser un pacient molt conegut i estimat pels psiquiatres de les urgències de Salt.

Li costava molt compartir els seus problemes i les seves emocions. Era extremament sincer i no entenia determinats comentaris dels seus companys, cosa que li va causar disgustos a l’escola i en les feines que va tenir després.

Una altra peculiaritat seva eren les «manies» que tenia, que no eren poques, com ara mirar sempre el mateix fragment de la mateixa pel·lícula quan arribava a casa després de l’escola, dormir amb els mateixos tres peluixos als peus del llit des que era petit o menjar el seu esmorzar preferit cada dissabte al matí.

Ningú no va dubtar mai de la seva intel·ligència, tot i que no es reflectia en les notes acadèmiques.

Recitava amb desimboltura les línies de metro de diferents ciutats del món, com ara la circular de Moscou o la línia 5 del metro de Pequín, tot i que no hi havia estat mai i no sabia altres idiomes.

De mica en mica, aquestes aficions van anar derivant cap a altres de més adaptatives, com la lectura de llibres d’història, geografia, astrologia… En aquest canvi van ser fonamentals les visites que feia regularment al psiquiatre i la psicòloga del Centre de Salut Mental de Palamós, el suport dels professors a l’institut, el caràcter proper de la mare i, per què no dir-ho?…  tot el poble!

Amb la medicació adequada i un bon suport psicoterapèutic ha aconseguit controlar els seus impulsos, millorar la seva rigidesa i les seves manies i trobar una feina que li agrada i en la qual se sent del tot realitzat.

A data d’avui, si li preguntem a en Marçal per la seva vida, ens dirà secament que no necessita res més i ens demanarà que el deixem tranquil. Els seus veïns estan orgullosos de tenir el millor bibliotecari.

La síndrome d’Asperger és un trastorn del neurodesenvolupament que es caracteritza per les dificultats en les relacions socials i per la presència d’interessos i comportaments restringits, sense que el desenvolupament cognoscitiu se’n vegi afectat.

Té una prevalença estimada de 0,3-48,4 per cada 100.000 habitants (Fombonne, 2001) i, tot i que es pot presentar acompanyada d’altres trastorns psiquiàtrics, en la majoria dels casos es pot aconseguir una adaptació i una integració social correctes amb un bon tractament i un bon abordatge psicoterapèutic.

Foto creada per jcomp - www.freepik.es

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 18 de febrer de 2021
Darrera modificació 18 de febrer de 2021
Col·lectius
Carlos Peña-Salazar

Dr. Carlos Manuel Peña Salazar

Psiquiatre adjunt en unitat d'hospitalització en salut mental i discapacitat intel·lectual (UHEDI). Neuròleg adjunt responsable d'interconsultes en àrea de salut mental.
Parc Sanitari Sant Joan de Déu