Raquel Montllor Linares, activista en salut mental

«La societat necesita saber que existim i què ens passa per deixar de veure’ns com els estranys»

La Raquel no va saber fins que va fer 40 anys que tenia un trastorn de l’espectre de l’autisme, tot i que sempre va sospitar que alguna cosa no anava bé en la seva relació amb els altres i en la comprensió del món que l’envoltava.

«Sempre vaig ser un "bitxo" estrany. A l’escola els meus companys de classe em tancaven al lavabo durant hores o em tiraven globus d’aigua fins a acabar xopa per a la resta del dia. Jo m’ho prenia com quelcom habitual, com una rutina i, en el fons, els admirava i volia ser com ells. Els observava tot el dia. Sentia que jo era diferent així que em fixava en ells per poder-los imitar. Prenia apunts i després a casa assajava com si es tractés d’una obra de teatre… però mai vaig aconseguir ser com ells. Amb el temps vaig començar a tancar-me en el meu propi món i quan em preguntaven alguna cosa jo responia coses inconnexes. I l’assetjament escolar seguia i s’incrementava i jo em tancava encara més en mi mateixa».

La Raquel ens explica que sempre ha estat incapaç de descodificar les expressions de les persones.

«La gent m’explicava coses i jo era incapaç de saber si me les estaven explicant per riure una estona o perquè les abracés. No sabia què era el sarcasme i la ironia i, per descomptat, no entenia les bromes perquè no sabia que ho eren. Només reconeixia les expressions extremes, però quan alguna cosa és extrema acostuma a ser massa tard per solucionar-la».

Malgrat totes les dificultats té una trajectòria professional destacada amb estudis d’educació social, magisteri d’anglès, psicopedagogia i un màster en educació especial. «D’alguna manera vaig intentar buscar en els estudis la resposta a allò que em passava a mi», comenta, «Per què era diferent de la resta?».

Quan finalment va saber quin era el seu diagnòstic, es va concentrar en entendre què li passava i què significava convertint-se en una activista de la salut mental amb la voluntat de representar el col·lectiu de l’espectre autista, tinguin el grau que tinguin, i intentar sensibilitzar la societat sobre l’autisme, la salut mental i els diferents trastorns que constitueixen la neurodiversitat: «La discapacitat cognitiva sovint s’oblida i s’ha de reivindicar la necessitat d’accessibilitat universal real i l’adaptació de processos i protocols en tots els sectors públics de la vida d’una persona».

La Raquel és cofundadora del Comitè per a la promoció i l’ajuda de la Dona Autista – CEPAMA, de l’Associació ASSOTEA (Associació de famílies de persones amb autisme de la comarca del Baix Llobregat Nord), conferenciant i col·laboradora d’Asperger New Life, sòcia col·laboradora d’Asperger Catalunya i actualment treballa a la Federació Catalana d’Autisme.

Les conseqüències de conèixer el diagnòstic d'adulta

Per a la Raquel, viure tota la vida sense diagnòstic suposa «portar sobre teu una gran motxilla d’ansietat, frustració, ira, ràbia, culpabilitat interioritzada i fer un sobreesforç per adaptar-se a les feines, a la vida diària de la família. Caus en depressió i ansietat, tens dificultats en la comunicació i interacció social, en la flexibilitat del pensament i en la conducta de la persona».

«De cop i volta, comences a posar nom a moltes coses que no entenies, a poder ordenar les coses, a veure la teva vida des d’una perspectiva absolutament diferent», ens explica. Per a la Raquel, poder conèixer el diagnòstic com més aviat millor ajuda pel que fa a la qualitat de vida, però assegura que se segueixen cometent molts errors: «hi ha molta estigmatització, prejudicis i no es reben els suports i serveis ajustats a les necessitats, i això genera malestar emocional, baixa autoestima».

La Raquel parla constantment de la diversitat, de la necessitat que la societat s’obri a acceptar aquesta diversitat perquè tothom tingui el seu espai i pugui trobar el seu camí i la seva felicitat. En el cas de les dones, detalla, la cosa es complica.

 «Ni tan sols un 10% de les dones amb TEA diuen que el tenen per por a un acomiadament laboral». Ens explica que, de fet, «hi ha un infradiagnòstic de les dones autistes perquè tenim característiques diferents».

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 10 de gener de 2022
Darrera modificació 23 de febrer de 2022
Col·lectius