La representació de l'autisme al cinema

El cinema i la televisió, com a principals mitjans de comunicació i entreteniment de masses apareguts al segle XX, no poden deixar de reflectir la societat actual i esdevenir un testimoni viu de les transformacions socials ocorregudes al llarg del temps. Quan visualitzem una pel·lícula o una sèrie no podem ignorar la ideologia i el context politicosocial que les va veure néixer. El cas de l'autisme i les neurodivergències constitueix un exemple paradigmàtic del que acabem de dir, perfectament observable a través del seu tractament a través de la història del cinema, des dels seus orígens fins a l'actualitat. 

Presentat de manera explícita, l'autisme apareix per primera vegada en una pel·lícula de l'any 1969, Change of habit (Canvi d’hàbits), l'última de les trenta-tres produccions cinematogràfiques que l'Elvis Presley va protagonitzar mentre tractava de fer-se un nom a Hollywood com a actor, en paral·lel a la seva carrera musical. Change of habit ofereix una visió del tema pròpia d'aquells anys, que ens mostra una nena autista no verbal anomenada Amanda, tancada en si mateixa com a reacció al rebuig precoç de la mare. En l'actualitat, aquest plantejament pot semblar absurd i misogin, però reflecteix fidelment les principals teories existents a l'època sobre les causes de l'autisme, ja que tant el mateix psiquiatre que va formular el concepte, Leo Kanner, com el seu continuador, Bruno Bettelheim, n'atribuïen la causa a una falta d'afecte de les mares cap als seus fills. No cal dir que aquesta teoria va quedar obsoleta poc després, però durant les dècades en què es va mantenir vigent va fer molt de mal a nombroses famílies.

El tema va passar desapercebut al cinema fins als anys vuitanta, amb l'estrena de The boy who could fly / Més enllà de la realitat (Nick Castle, 1986) i, sobretot, Rain man (Barry Levinson, 1988). En la primera, se l'aborda des d'un punt de vista màgic, gairebé de conte de fades, protagonitzat per l'Eric, un noi autista no verbal que sembla obsessionat amb el vol i, a mesura que es desenvolupa la trama, fins i tot s'insinua que posseeix la capacitat de volar. Al final, tot es resol en una mena de metàfora de com la imaginació ens pot ajudar a escapar d'una realitat asfixiant. 

Apropar-se a l’autisme a través de la pantalla

Llegeix més

Entre el geni i la discapacitat

Quant a Rain man, es presenta com una pel·lícula, aparentment, molt més realista sobre el tema. Conta la història del jove i privilegiat venedor d'automòbils de luxe Charles Babbit (Tom Cruise), que en morir el pare espera solucionar els seus problemes econòmics gràcies a l'herència. En un gir dels esdeveniments, la seva fortuna acaba en mans d'una institució psiquiàtrica que cuida el seu germà autista, Raymond Babbit (Dustin Hoffman), l'existència del qual desconeixia. Aquest posseeix unes increïbles capacitats matemàtiques, memorístiques i gràfiques, però és incapaç d'alterar les seves rutines, d'entendre el funcionament de la societat o de comunicar-se adequadament amb la resta de les persones. Amb la sensació d'haver estat estafat, Charles s'emporta Raymond en un viatge per carretera al llarg del qual instrumentalitzarà les habilitats del germà per guanyar una important suma de diners i solucionar els seus problemes financers. Al final de la pel·lícula, l'arriba a apreciar com a persona i decideix continuar en contacte amb ell. Rain man va ser la responsable d'implantar en l'imaginari social la imatge de l'autista com una persona completament desconnectada de la realitat i sense cap possibilitat de valdre's per si mateixa, però dotada de capacitats excepcionals, especialment en el terreny visual i del càlcul matemàtic.

Aquest contrast entre el geni i la discapacitat es va convertir en un element atractiu, explotat pels guionistes de tot el món, i la figura de l'autista es va popularitzar en tota mena de pel·lícules, des de thrillers com Silent Fall / Testimoni en silenci (Bruce Beresford,1994), tot passant per films de terror psicològic com Cube (Vincenzo Natali, 1997), cintes d'acció com Mercury Rising / Al rojo vivo (Harold Becker, 1998) i drames com Molly (John Duigan, 1999) o la francesa Les Diables (Christophe Ruggia, 2002). En aquesta etapa, l'autista hi apareix com un personatge secundari, mera eina narrativa al servei de la trama, bé en funció de les seves capacitats psíquiques, en virtut de les quals pot desxifrar algun codi o resoldre un enigma, bé com a algú en possessió de certs coneixements ocults, que és incapaç de comunicar a causa de les discapacitats. Quan adquireix un cert protagonisme, com en el cas dels drames abans mencionats, hi acumula un munt de tòpics, com el dels nens autistes sense empatia, o serveix com a pretext per plantejar trames centrades en la «curació» dels autistes.

Rain man va ser la responsable d'implantar en l'imaginari social la imatge de l'autista com una persona desconnectada de la realitat i sense cap possibilitat de valdre's per ella mateixa, però dotada de capacitats excepcionals.

Amb la publicació del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-IV) el 1994, es van donar a conèixer les teories de la psiquiatra britànica Lorna Wing, que l'any 1979 va elaborar amb Judith Gould el concepte d'espectre autista i va difondre les teories del psiquiatre Hans Asperger sobre el diagnòstic de la síndrome d'Asperger, el qual va incloure dins la seva teoria. El diagnòstic, que a hores d'ara es considera obsolet, englobava a aquelles persones autistes amb menys necessitats de suport, que no tenien problemes per desenvolupar el llenguatge i gaudien de capacitats intel·lectuals normals o superior a la mitjana, però amb les mateixes problemàtiques inherents a la resta de l'espectre, com les dificultats en l'àmbit de la comunicació social i de la flexibilitat intel·lectual i conductual.

Apropar-nos a l'autisme a través de la lectura

Llegeix més

La primera pel·lícula comercial on crec recordar que hi apareix el terme i proposa uns protagonistes que busquen la complicitat i la identificació amb l'espectador és la comèdia dramàtica Mozart and the whale / Bojos d'amor (Petter Naess, 2005). La síndrome d'Asperger va donar l'oportunitat al cinema de presentar més exemples d'autistes, ja que permetia crear personatges menys reclusius, que podien connectar amb l'espectador mitjançant la seva recerca d'una vida normal. En aquesta pel·lícula, Donald (Josh Harnett), un matemàtic amb la síndrome d'Asperger que treballa com a taxista i dirigeix un grup de teràpia per a persones autistes, coneix Isabel (Radha Mitchell), una dona bohèmia amb el mateix diagnòstic, però amb un fort temperament artístic. Són caràcters oposats en molts aspectes: ell és introvertit i ella extravertida, ell és bo amb les matemàtiques i ella amb les arts, però comparteixen el mateix desig de no voler estar sols. Encara que Mozart and the whale recorre sovint als estereotips com el dels autistes amb altes capacitats matemàtiques, alhora és una pel·lícula bastant sorprenent per a la seva època, ja que supera l'enfocament clínic i ofereix una narrativa sobre l'acceptació personal i com el tracte entre persones de la mateixa condició pot ajudar a trobar la felicitat. La parella protagonista és complicada i inestable, però aconsegueixen portar endavant la seva relació gràcies a la comunicació i a una certa flexibilitat quant a les necessitats de l'altra persona. L'avanç és important, tenint en compte d'on veníem. Hi va haver qui en el seu moment va acusar Mozart and the whale de ser una pel·lícula romàntica en comptes de centrar-se en l'autisme. Potser precisament per això ara es veu amb menys vergonya aliena que moltes pel·lícules que van apostar per fer un discurs explícit sobre el tema. D'altra banda, ens mostra una dona autista extravertida, amb caràcter, i sexualment activa, que trenca moltíssim amb les representacions anteriors.

Detectius excèntrics amb altes capacitats

Una moda que va aparèixer als anys 2000 va ser la dels detectius excèntrics amb altes capacitats intel·lectuals i complexos problemes mentals. En trobem exemples en sèries policíaques com Criminal Minds, Bones, The mentalist, Sherlock, Elementary, Hannibal, la primera temporada de True Detective, Monk, l'espanyola Los misterios de Laura, etc. 

Personalment, crec que el fenomen editorial i cinematogràfic encarnat per la saga Millennium va marcar definitivament aquella tendència. La coprotagonista dels llibres del Stig Larsson és Lisbeth Salander, una detectiva sueca, hacker, bisexual, punk i amb trets autistes, que lluita contra les injustícies socials, la violència de gènere i els abusos sexuals encoberts pel sistema. Posseeix una intel·ligència notable, així com una memòria fotogràfica, però té seriosos problemes per interactuar amb els altres, ja sigui a causa de trets inherents al seu caràcter, com pels traumes arrossegats pels abusos que li van infligir una sèrie de figures «paternals» que li han amargat la vida. La Lisbeth és una lluitadora incansable contra un sistema corrupte, una dona autista no diagnosticada que ha estat sistemàticament subestimada i menyspreada per una societat que no tolera la diferència ni la seva rebel·lia enfront de la injustícia. Les novel·les van ser adaptades en una sèrie televisiva sueca, Millennium (Niels Arden Oplev i Daniel Alfredson, 2007), remuntada després en format de tres llargmetratges que van ser estrenats internacionalment amb considerable èxit. Més tard, el primer dels tres va tenir un remake americà, The girl with the Dragon Tattoo / Millenium: Els homes que no estimaven les dones (David Fincher, 2011).

Hi ha un espai per a les persones autistes al cinema i a la televisió, tant davant com darrere les càmeres, però per reclamar-lo hem de deixar d'ocultar-nos i reivindicar qui som.  

Personatges més reals

El següent pas en la representació de l'autisme als mitjans audiovisuals va consistir a deixar de banda les capacitats extraordinàries i centrar-se en la creació de personatges més arrelats en la realitat, encara que anteriorment ja es podien trobar, ni que fos de manera anecdòtica, alguns exemples bastant bons de representacions versemblants de l'autisme en pel·lícules com ara el drama canadenc Snow Cake (Marc Evans, 2006) o la tristíssima pel·lícula d'animació australiana Mary and Max (Adam Elliot, 2009).

La sèrie Bron / Broen (Hans Rosenfeldt, 2011-2018), que deixa de banda els detectius extraordinaris i porta a la pantalla representacions més humanes de l'autisme, pot ser considerada com la baula que uniria la moda dels detectius excèntrics amb l'enfocament més realista de l'espectre. La protagonista principal d'aquesta sèrie, la Saga Noren, és una detectiva molt competent però fal·lible, sense cap mena de superpoders. En aquesta línia trobem també pel·lícules tan diferents com Temple Grandin (Mick Jackson, 2010), X+Y (Morgan Matthews, 2014), Jane Wants a Boyfriend (William Sullivan, 2015), Please Stand by (Ben Lewin, 2017), Teströl és lélekröl (Ildikó Enyedi, 2017), Ezra (Tony Goldwin, 2023) i Goyo (Marcos Carnevale, 2024).

També cal destacar-hi la progressiva incorporació d'actors, i sobretot d'actrius, autistes que interpreten personatges d'aquestes característiques. Curiosament, el fenomen és especialment visible en sèries juvenils com ara l'australiana Heartbreak High (Hannah Carroll Chapman, Ben Gannon i Michael Jenkins, 2022 i en curs), que inclou l'actriu i activista autista Chloe Hayden, i especialment, la britànica A Kind of Spark (Matt Holt i Marek Losey 2023 i en curs), on la majoria de les protagonistes són autistes. Més enllà de les sèries juvenils, també trobem actrius i actors autistes interpretant personatges principals en la comèdia americana As we see it (Jason Katims, 2022), l'anglesa Dinosaur (Niamh McKeown, 2024) i la policíaca Patience (Marteen Moerkerke, 2025).

Avançant cap a la normalització de l’autisme 

A partir dels exemples adduïts fins ara, pot semblar que la representació de la condició autista en l'audiovisual ha millorat, però, com sol passar, la realitat és més complexa, ja que al llarg dels darrers anys també s'han produït algunes de les representacions més ridícules i tòpiques de la condició autista existents en la història del cinema. Sense anar més lluny, Predator (Shane Black, 2018), la pitjor entrega de l'homònima saga de ciència ficció, parteix d'una premissa hilarant: un membre de la implacable raça de caçadors alienígenes tracta de capturar un nen autista amb altes capacitats per incorporar característiques del seu genoma a la seva espècie, ja que en el context de la pel·lícula els autistes constitueixen el següent pas en l'evolució humana(!). Per la seva banda, The Fanatic (Fred Durst, 2019) tracta sobre un autista cinèfil molt perillós, que tracta de destrossar la vida del seu actor preferit, i Music (Sia, 2021) ens presenta una «nena màgica» autista absolutament deshumanitzada, que s'imagina el món com si fos un musical i encarna més tòpics sobre la condició autista en un mateix personatge que Rain man.

Continuen fent-se pel·lícules i sèries en què els directors i guionistes no sols no es documenten sobre el tema, sinó que també exclouen la participació de persones autistes.

Com es pot comprovar, a poc a poc sembla que el cinema i les sèries procuren elaborar personatges autistes més complexos, deixant de banda els tòpics rebregats, però, amb tot, el progrés no és total ni uniforme. De totes maneres, podem observar que mentre en el món cinematogràfic anglosaxó hi ha una consciència creixent sobre l'assumpte, a la resta del món els avanços descrits no es veuen enlloc. Molt sovint continuen fent-se pel·lícules i sèries en què els directors i guionistes no sols no es documenten sobre el tema, sinó que també exclouen la participació de persones autistes susceptibles de contribuir significativament a la qualitat de la producció. Una estratègia típica del màrqueting consisteix a tractar de convèncer l'audiència que sempre que es representa una discapacitat o una condició peculiar en una pel·lícula es fa amb vocació inclusiva, però la realitat demostra que en moltes ocasions a penes hi ha hagut el menor interès per oferir a l'espectador una visió acurada dels personatges en qüestió.

El futur de la representació cinematogràfica de l'autisme només podrà millorar significativament si es normalitza la condició com una característica més de les persones i es reconeix el valor del treball dels autistes dins la societat en general i de la indústria audiovisual en particular. Actors com Anthony Hopkins o Dan Aykroyd tenen diagnòstics d'autisme, així com el director de pel·lícules de terror i de superherois David F. Sandberg. 

És molt possible que, com va escriure el dramaturg David Mamet al seu llibre Bambi contra Godzilla: Finalidad, práctica y naturaleza de la industria del cine (2008), molts dels directors més importants de la història del cinema siguin autistes no diagnosticats. Hi ha un espai per a les persones autistes al cinema i a la televisió, tant davant com darrere les càmeres, però per reclamar-lo hem de deixar d'ocultar-nos i reivindicar qui som.